07, Instrumental

Bibiloni ya nos ha cautivado en multitud de ocasiones con su toque fantasioso, deslumbrante, de armonías capaces de viajar desde la impetuosidad rítmica hasta la delicadeza más extrema. Un concepto melódico, siempre expuesto, seductor y lustroso capaz de deslumbrar con cierta facilidad.
Ahora, recogiendo el testigo e incluyendo parte del material de su anterior producción Mà a nes cor, el concepto prioritario parece no centrarse en esa melodía que en primer término revela la presencia instrumental, sino más bien en todo el tratamiento harmónico con el que envuelve ese material. Algo que le obliga a esa cuidada producción donde la limpieza y precisión sonora resulta absoluta.
Un álbum instrumental en el que las diversas rúbricas –léase Alfonso Pérez, Concha Buika, Paquito D’Rivera, Toni Pastor i demás- forman parte de un todo. O al menos es como se muestran tratadas, con el justo protagonismo para que nos permita degustar de toda esa periferia de inestimable...
Más que de un guitarrista, 07 instrumental, evidencia el trabajo de un músico que piensa por encima del instrumento. Por su puesto que su guitarra sobrevuela, revolotea y juega con el contorno, pero tal vez más supeditada que de costumbre a la función incorporativa de todos los elementos sonoros.
Su nuevo álbum es un disco para escuchar y re-escuchar, descubriendo sonoridades, matices. En definitiva, juegos musicales, complicidades sonoras, barajadas con precisión y, como siempre, con muy buen gusto.

Ferran Pereyra


Bibiloni pur i alt de grau ( i instrumental )

Un parell d’anys després de Ma en es cor, Joan Bibiloni publica 07 Instrumental, que n’és una continuació, però no una seqüela. Aquell esplèndid treball ens mostrava el músic madur, en plenitud de facultats, fent una recapitulació personal del mite literari i musical de Manacor, capaç de compaginar els apunts més estrictament autobiogràfics amb l’homenatge als avantpassats il·lustres i als germans majors tant com de passar gust amb els companys i d’escoltar els músics de les generacions posteriors, fent al mateix temps un itinerari per gèneres i estils. Ara, aquell músic ens conta que , en el procés d’enregistrar aquell àlbum, hi va haver idees i possibilitats musicals que es varen subordinar al resultat que una cançó amb veu i lletra exigia, i que el que ens ofereix ara és una tria d’aquells endarrers , una vegada satisfets, altres aspectes d’aquelles cançons, bifurcacions, possibilitats alternatives.

Amb tot això, la meva recomanació personal seria començar escoltant aquest nou treball a cegues, sense cercar ni els títols, escoltar allò que hi ha , no allò que hi havia a Ma en es cor. I, per molt que es tracti d’una música que pot posar perfectament a una terrassa estival mentre beus amb els amics, perquè és elegant, agradable, i sovint et posa aquella coseta de ritme a la punta del peu, la meva recomanació seria també concedir-li una audició atenta, ben acomodats i uns bons auriculars. Perquè així aquesta música podrà actuar d’acord amb la seva naturalesa i embolcallar-te, i si et deixes submergir hi entraràs més fàcilment i gaudiràs dels seus millors secrets.

07 Instrumental és un àlbum que sembla fet poc a poc, amb llibertat, jugant-hi, passant gust i treballant-se molt la cosa. És detallista, dens i ric de textures ( però no em sembla recarregat ni embafador ni pretensiós), i jo diria que posa molt de relleu, devora el compositor i el guitarrista, el Bibiloni productor com a part de la personalitat del músic, de manera que si fa un moment en parlava com un àlbum que submergeix, amb el seu punt hipnòtic, hauria d’afegir que les seves xarxes musicals són randes brodades amb precisió i domini.

Curiosament , en contrast amb les instruccions tòpiques del comerç, no comença per un dels seus temes més directes o enganxosos, que s’usa dir ara: Mu mare és un tema líric, dels més “jazzístics”, del compacte. Aviat ,Mai donis per finit , amb el calent arranjament de les cordes tan evocador de la història del gènere, deixa a la guitarra cantar la melodia d’aquell bolero en que Joan ha transformat uns hermosos versos de Miquel Àngel Riera ( ...això que ara ja en deim miquelangelejar ...), un bolero amb tot allò que ha de tenir, sensacional, que, d’altra banda, projecta una molt interessant claror - bolerística, clar- sobre la poesia amorosa del manacorí.
Si escoltes prou atentament, aviat guaitarà una altra ombra ben manacorina, a Un blues, que comença amb una xarxa quasi percussiva de guitarres, de sonoritats blueseres de guitarra, que trenca la veu de Conxa Buika, com una trompeta Holliday, miolant , vellut de paper de vidre.. i que a un moment donat deixa sentir, allà al fons, com una d’aquelles aparicions de Joan Perucho, el just perquè t’hi fixis, la veu de Guillem d’Efak.

Igual que al seu disc “mare”, trobam a aquest, que és prou més curt, tot un seguit dels trets essencials de la fesomia musical de Bibiloni: com no pensar-hi , quan a Una nit a la platja de Sa Coma s’hi respiren , com més envant a Sa roca ( que recupera unes percussions de Una vida llarga i tranquil·la), uns aires que fan pensar en la lluna de Deià brillant als primers àlbums seus, amb un punt hindú, que , però, pot esdevenir referència africana o un quasi loop hipnòtic de guitarra. Igual que l’aroma brasilera de Diga’m que no, que és una d’aquestes melodies amb un punt naif i un altre maliciós que de tant en tant es treu de la màniga.
És el millor Joan Bibiloni, que no és poc dir, el que trobam a mesura que avança el compacte, meravelles com Son Amengual, amb el clarinet de Paquito d’Rivera, com un aucell pel capvespre de foravila, fa tant de temps, que comunica prou l’aire evocador, descriptiu, tendre i nostàlgic de la cançó, que gosaria dir que supera, i mira que és una cançó que sempre m’ha agradat.
No és de cap manera una seqüela, aquest àlbum,un recurs per fer acte o recordatori de presència al mercat , ben al contrari, el que hi he trobat és el millor Joan Bibiloni, fidel al propi bagatge personal, amb una fesomia que podem reconèixer, i al mateix temps, lliure, enjogassat, dominant els estris i els recursos, i capaç de sorprendre’ns, capturar-nos, guanyar-nos la complicitat i submergir-nos en el joc de textures, ritmes i emocions que ens proposa. I és fantàstic, submergir-s’hi.

Miquel Cardell



Cuando se editó ‘Mà-en-es-cor’ ya le comenté a Joan Bibiloni que en mi opinión se trataba de su álbum de madurez. La nominación a los Premios de la Música vino a confirmar que la apreciación no era subjetiva sino ampliamente compartida. No pudo ser y Joan se quedó sin el reconocimiento final pero sabido es que en ocasiones lo que de verdad cuenta no es el compadreo que va ligado al voto, sino el hecho de ser libremente nominado como trabajo a tener en cuenta más allá de la pompa y circunstancia.

Ahora Bibiloni ha regresado a una parte de ‘Mà-en-es-cor’ para el subrayado de las sesiones de grabación, y así llevar a la superficie la magnitud del acompañamiento. ‘Instrumental’ su nuevo álbum, es un monumento a la calidad, es, inconscientemente tal vez, algo así como una biopsia para el diagnóstico final de esa manera que tiene Joan, que siempre ha tenido, de contarnos batallas a partir de seis cuerdas y luego todo lo demás. Ahora su credibilidad no tiene por qué ser sometida de nuevo a la prueba de las nominaciones.

‘Instrumental’, como regreso a los interiores sin voz, nos desvela el enorme calado de aquella producción preliminar. Nos descubre el valor no reconocido o no captado de unas sesiones en el estudio de grabación con nombres propios que son un lujo. Bibiloni ya lo sabía de antemano y por eso ahora ha dejado aflorar las bases.

La comarca del Llevant ha tenido un sobresaliente peso propio en los mejores años de nuestro atlas musical, un enclave atípico que, en cierto modo, Bibiloni transforma en manifiesto a través de los contenidos de aquel doble CD. Lo que ha pasado ahora es que al silenciar las voces emerge sin atadura de ningún tipo el inventario de sus pequeñas genialidades en el día a día. ‘Instrumental’ no se limita a recuperar las bases sino que incorpora nuevos materiales.




Joan Bibiloni en este nuevo trabajo nos describe una panorámica de instantes para él sublimes y lo hace con indiscutible autoridad artística. ‘Instrumental’ es un trabajo que, efectivamente, nace de ‘Mà-en-es-cor’ sólo que de inmediato se divorcia de las ataduras para alumbrar un nuevo escenario. Fijémonos en ‘Son Amengual’ que es el tema emblemático de su quehacer musical al encarnar la fidelidad sentimental a sus orígenes. Entiendo que es la pista para comprender mejor el anecdotario artístico de Joan Bibiloni.

‘Son Amengual’, su tempo pausado y lírico, es pura introspección y conociendo a Bibiloni alias ‘culo inquieto’ su perfil iba a quedar incompleto con esa única referencia, así que acudo de inmediato a sus juegos acelerados en ‘Una nit a la platja de Sa Coma’. Ahora, ahora sí que le tenemos en el visor de los entendimientos.

‘Instrumental’ me regresa a ‘For a future smail’. Les separan dos décadas, y sin embargo son álbumes cercanos porque comparten el ideal de Joan Bibiloni en su búsqueda de matices precisos que están en la base de un estilo tan singular como irrepetible: el suyo.

Sólo he escuchado una vez a Bibiloni alejado de sí mismo y es en aquella maravillosa y alocada anécdota, ‘Next time, ragtime’, que compartía con Milán. Es parte del animalario de los remotos 70.

Fernando Merino